dimecres, 7 d’octubre del 2015

De la nota del preu del sopar del mosso



Ressenya publicada a la Directa núm. 389. De la nota del preu del sopar del mosso, edicions Terrícola, 2015.


Enric Casasses deu ser el poeta català que ha caminat més el territori, anant amunt i avall com un ver Verdaguer, fent aquella tasca tan originària i circular d’escriure i desplaçar-se. La seva trajectòria vital i poètica és d’una geografia molt rica, igual que la fauna i flora que hi viu, que de resultes del seu parlar ha fet reserves naturals de mots. No és estrany, doncs, que de tan agafat a la terra (de tant agafat que sembla forà, per molts) s’hagi ajuntat amb l’editorial Terrícola (uns altres extraterrestres) per reeditar un llibre introbable de finals del segle XX. Terrícola té forces característiques que la fan una editorial remarcable, aquí en destacaré dos: els llibres tenen un disseny acuradíssim, a càrrec de l’estudi Can Cun. A més, estan fets seguint criteris ambientals i de sostenibilitat; un fet molt lloable que fóra bo que obrís debat a la resta del món editorial.

Ara anem al llibre. De la nota del preu del sopar del mosso és un conjunt llarg de poemes en prosa, escrits entre els anys setanta i vuitanta –i d’això ja fa anys–, que ha estat reeditat afegint-hi una part que en la primera edició no hi constava, L’Inventari negre, que hi queda bé i no sobra pas. Per qui hagi llegit l’Enric Casasses, es trobarà davant d’una cara nova, oposada a l’arquitectura fràgil de Calç, que vindrà uns anys més tard. En definitiva,  el conjunt és una primavera desfermada, indiscriminada i potent. Hi ha molta teca, per dir-ho d’una altra manera,  i corrents subterranis de pensament que mouen el conjunt i que brollen aquí i allà: “Em tenen i em rebutgen. Perquè estan plens de mi i no en volen saber res. I aquest no voler saber-ne res és una crosta, que també la tinc, i que ha agafat aquest nom: « jo ».” És la Fera, el desig com a forma de subversió que es belluga per tornar a despertar la sensibilitat del món, res més que una zona erògena. Entremig (i en quantitats primaverals)  també protesta, joc poètic, enginy i la mirada atenta cap a tot allò que conforma la saviesa: “(...)Agafes la cullera amb un gest de l’avi que és un pont per sobre de la riquesa i la pobresa(...).”