A cada poble hi ha una persona
que enmig de la tempesta es despulla
i busca una cruïlla per gemegar
riure i plorar d'histèria, mentre plou i llampega;
són els mateixos que masteguen
els fanals, per culpa d'històries
antigues i per la impaciència
de voler marxar per poder escriure
versos falsos sobre la nostàlgia del poblet en qüestió
cases blanques o arrebossades on els gats
s'hi fan malbé les ungles, li capgiren el nom a tot i tenen pa,
per viure dignament, amb un llit, un pis
i una ciutat;
miren els museus i entenen
la bogeria de la gent,
el gest imperceptible d'una mà
que delata la histèria;
alguns caminen i miren la posta
pensen que han de sentir recolliment i es posen
bé la jaqueta encara que el sol escalfi, és igual!
És igual! És necessari plorar, comenten,
amb la posta, l'amor correspost i el que no,
o per un arròs ben fet, una mica per tot, vaja i llavors
escriuen versos sobre hotels i proclamen
l'ànsia del genoll mastegat amb fúria, al final no saben
ni qui són i si ni volen re
i es troben de sobte en un camp buit
i llarguíssim immens,

ja falta poc per la Por,

tranquil·la.

història

Foto versió lego d'una foto molt coneguda de Cartier Bresson, trobada a la xarxa



al bar hi ha vuit taules disposades
segons algú que no coneixes
i un munt de cerveses buides
a quasi totes.

Un noi al fons de tot
conviu amb la histèria
cal mastegar el coll de l'ampolla
fins que rebenti, diu,
és necessari que ragi sang

és l'última cosa que li queda, ara mateix
i sap més bé que ningú
que qualsevol precipici és un pont.

A l'altra banda del bar es diu
i es discuiteix i algú proclama
que cada paraula és palpable
i que tenen un nom, una forma
un cos esvelt punxegut o egoista
"jo puc tocar les paraules", crida,

l'olor el perfum i la textura
de la nit,
per exemple, diu
i tocar-li el pit arrapar-se-li amb fúria i demanar-li
que digui el seu nom, que expliqui
com sempre li fa l'amor, que
la nit
té una habitació amb una sola paret
de maons per fer més
dur i físic i intens el sexe i una
olor tan densa que es confon
amb els llavis i els malucs.

Es segueixen buidant cerveses.
entremig, les taules aguanten
al seu lloc i, sempre com sempre,
quan una parella en una taula
punxa la medula de l'espiral

la por es presenta poderosa i buida
i les taules cedeixen pel pes.

ditades

El meu avi conta 60 segons en veu baixa
amb un ull tancat i unes gotes dins.
La gent gran sempre té caixes ben guardades
(i sempre al mateix lloc)
amb marques antigues que es van fent grogues lentament
per ditades imperceptibles com passes lentes i aparentment inservibles.
A dins de les caixes guardades al calaix o a l'últim prestatge de l'armari
hi ha diners en bitllets petits o bombons de regal -les promocions del banc.

De tant en tant en donen un, de bombó i això
és suficient
per entristir un poema.


(la foto és un Estellés de bronze (suposo) en un banc de Burjassot, curiós)

carn

la por és carn de dona mastegada,
un diumenge plujós al mig d'un camp
cremant rostolls de farigola
-la precisió com un cos tibant i calent, la tardor

que em fa falta-



(carn de dona mastegada...

trenco l'òs i em bec el moll de mi)

three transitions

Three transitions una mostra i un paradigma del video-art. (Per cert: Salvador Sostres, t'enyorarem (relativament))