
dins el xiprer
es resumeix la posta
tot té color de fems a cinc
minuts del fangar
de fulles grises
a punt de caure
i de corbes de fil
elèctric penjant
el fred i el vent
es poden sentir a dins
i ni
això, ni aquest vent
que m'obra la porta
de la terrassa de l'estudi
(i que voldria jo
per tornar a escriure
com abans
ser caminant a
trompicons i batzegades
amb moltíssima fúria
(cec però endavant))
doncs ni aquest vent ni el fred
em desperten ni em donen
la nota que segurament
duen dins.
No volia tornar a escriure
així, no ho sé
sé que encara que les
paraules no vulguin dir re
(no puguin dir re)
que la fulla caient de l'arbre
no faci olor de fulla caient de l'arbre
ni les paraules siguin l'olor i el so que fan la fulla caient de l'arbre
(ni el gris que es gira de sota)
ni que després de la frase buida se senti el vent
que ha fet caure un món
i que avui arrossega el món
com el món...
encara que això no sigui així
i sabent que em deixo la majoria del poema
en algun lloc que no sé (que no és)
sé que puc baixar corrents
deixar la casa oberta
les portes petant
i perseguir corrents el vent
i corrents tibant
tots els músculs i els ossos
i saltant
agafar al fulla seca a l'aire
-sense que es trenqui-
i dur-te-la o si ens veiem mai més
dir-t'ho anys més tard
i tots dos saber dir
saber i dir
aquesta paraula.

