PUDOR DE DUBTE

nou article

2012-02-02T18:33:00.000-04:00

Heus ací el nou article sobre poesia a La Garriga Digital.

Mica en mica aprenc a redactar, que ja és prou.

vigília (4)

2012-01-08T08:53:00.000-04:00

El pollancre sec no dringa
ni tampoc claudica, allà
on vidres bruts són llàgrimes,
on la magrana
ja havia estat oberta
i assecada per l'hivern
i per tot allò de justícia.
Allà hi trobaren el que de molt temps
havia estat aferrat amb força
i era desconegut,
i podia ser tresor
o podia ser misèria
era, en tot cas, tremolor,
en tot cas una mica d'insomni
que feia perillosa la mirada.

No claudica ara el pollancre
ni és possible que claudiqui
tampoc l'ull, quan ja els ocells
se li han menjat tots els fruits,
i hi domina només la transparència.

És una nit sense focs
que afluixin el desassossoec
i tota per ser caminada
a les palpentes, la mirada.
Qui la du ja no estreny res
--estrenyia potser un caragol
o una espina d'atzavara.

vigília (3)

2011-12-28T09:03:00.000-04:00

Qui era aquell que, entre dues
llums, vagava privat de set
sense poder ni distingir
allò que li era propi--
i carregava replecs
que entenebrien el cant
malgrat ser aixopluc, també,
deixant a la intempèrie només
misèria, desprotegida
dels mots, com un turmell nu
sota la tempesta?

vigília (2)

2011-12-08T04:54:00.002-04:00

com feix de llum a la boca
on s'aproxima l'orella
per oir, no la mansa absència,
sinó res de nou, dels llavis
secs que no volen més aigua,
prô que murmuren encara...

vigília (1)

2011-12-07T05:32:00.000-04:00

però l'altre, amb ulls lívids,
des del prat albí -i no
de llum ni neu- masegava
tot allò no dit.

sota la creu (11)

2011-11-29T06:45:00.000-04:00

1.
hi ha un déu estancat en formes
precises de silenci,
on el somni
es desenmascara i on
massa gent ha volgut romandre
malgrat la llum irreal
i el so de la pedra al claustre.
Victòries, faules de fam
i una aurora per una sola
emoció, al caire de la troballa.

2
riure estèril,
fils de religiositat
lligant-ho tot, sense més ordre
que el teixit de la recerca
exposant un devassall
d'ossos que prenien vida
per qui els mirava amb fe.

sota la creu (10)

2011-11-21T07:49:00.001-04:00

arbres lluny semblant gegants
avançant i retrocedint
entre més copes d'arbres

calant olor
de les coses quietes
que no defuig
ni contradiu - ans s'uneix
a la boca closa
entre pollancres.

I tot allò que palpa,
perquè sigui més,
s'estremeix
malgrat siguin intents
i els despreniments no facin
res més que continuar
cap a un principi de ruines
i llum mai feta servir.

sota la creu (9)

2011-11-01T18:43:00.004-04:00

potser no hagués calgut
traçar intents amb polssim d'os:
indicis clars d'elisió,
com ara l'arbust blau
descobert fent la marrada,
apagava turons. Pàlida
la gent que aixecà la torre
de l'òliba i a una estèril distància
que els separava d'allò
inexplicable. Estèrils
els vins vessats i els encens,
per cremar encara, premuts
entre els dits. Una pregària
abrusada s'enclavava
a la gola, declinant.

sota la creu (8)

2011-10-19T05:49:00.002-04:00

d'allau era la remor
que prenien els nens
per ensenyar com el riu
clama. Des de lluny llençaven,
ho veien els grans, pedrots
contra cotxes i picaven
timbals, d'insomni donats,
però sense temps: instants,
encara només, de brums!
i Brams! i insitents esquelles
dels xais d'ulls buidats topant
i caient pels carrers bruts
de matinada, deixant
l'asfalt humit i de llana
uns rastres a les parets.

tot era allí i no ho veien,
deien les mans. Però, i el crit:?
Com ho és l'exèrcit en pausa
a la carena,també ho és
el plat fumejant a taula
i els nens engrapant la borla
de llana, marró i greixosa,
amb els peus a la banyera
i la mirada esbatanada
cap al forat del desguàs.

sota la creu (7)

2011-10-05T05:20:00.000-04:00

encara apamats per 'quest
sol cec, que ha de menester
una mà per a cada cosa,

i que desconeix el gest que és
donar, al camp exhalant, la mà

i no ferir res, només beure.

Heràclit

2011-09-23T04:50:00.000-04:00

37. Els porcs es rebolquen en el fang; els ocells en la pols o la cendra.

(Heràclit traduït del francès per Palau i Fabre, font: http://www.mallorcaweb.com/magteatre/)

sota la creu (6.1)

2011-09-22T05:42:00.002-04:00

uns cants vinguts de l'enlloc,
serien. Sobtat elogi,
reposant damunt metalls,
de rosada, o incendi
que amaga la branca encesa
de farigola i els ulls
orbs i perfumats d'orígen,
que ja saben. I la pregunta
de quin pa esdevé pa
i no pedra aürtada, sense
arrel, es calma a la boca,
grillada de naixements.

sota la creu (5)

2011-08-31T14:25:00.000-04:00

esdevindria només
si fos car com carn o cos
distant de llum i frisança
si sota la creu, els fills,
de roques massa ferides
en fessin cant.

sota la creu (4)

2011-08-30T15:34:00.000-04:00

d'Erial als deixebles de Saïs

de bona gana donaren
les cordes, els draps, llavors
i pedretes a qui no
podia retenir res.
i no las, sinó feixuc
d'un tremolor enorme,
ni encès ni apagat, estant
absort esperant rosada
o incendi, premia por.

de bona gana donaren
plor sec, sense recompensa.
margarides i lleons
però, amb llum tènue,
pentinaven vent.

sota la creu (3)

2011-08-29T03:07:00.000-04:00

ja no hi ha boscos per dir
però allà on és morta
la gana, terreny que apamen
fragments i notes esparses,
hi caminen brins d'incendi
orígens a la deriva.

sota la creu (2)

2011-08-18T08:42:00.001-04:00

hi ha exèrcits esperant
el declivi, expectants,
així mateix hi ha llimones
damunt la taula que marquen,
millor que la sang, els passos
desordenats -com qui fuig
sense moure's del poema-
d'una dansa. I segada
la pau, davallant la creu,
queden garfides les mans
sentint la paraula en cos
articulant el silenci.

sota la creu (1)

2011-08-12T19:04:00.001-04:00

els fills broten sota el somni
entre serralades que esgoten
el calvari que suposa
romandre
aquí, entre l'espaiada
temporalitat obrint-se
més i més, segons el somni
dicti, segons una mesura
corpòrea i desballestada

la voluntat que irradia
de les estelles òssies,
exhaustes
d'intentar articular-se,
reté, -sota serralada i ara que fuig el calvari-
entre les mans del poema,
l'aigua del poema...

assaig de l'ordre

2011-05-29T15:53:00.002-04:00

d'on he tret un cos tan fred
o quina misèria invàlida
m'haurà corromput els ossos?

pluja mineral voldràs
un núvol de recompensa
amb aquest ull.

com dir-te
si plou o no, la fondària
il·lustre d'uns ulls vermells
si el cos ho xopa tot els carrers lluents
oh, l'esclafir incontrolat
de les parets esfondrant-se

carcasses pregant volent
un ordre puntual

com dir-te si
tot aquest cos teu tant càlid
es mostra sencer vibrant

entrellucant els primers
passos del mateix:
ossos i estrelles?

2011-05-09T16:37:00.000-04:00

l'arbre que arrenca el salm

rep una veu de l'aglà
caigut

potser l'origen de la porta
que dóna la benvinguda
a la placenta buida--la bossa
de plàstic al cap de l'ermità.

més Erial

2011-05-06T04:01:00.001-04:00

prega per les lleganyes del despertar a la boca
i a la veu

mira els caminants rentar-se els ulls
en rius grocs de sofre

un cel corromput pel xerric blau
de les dents esfondra la història--reneix.

El cos dins
del cos s'agita per una alenada--les sirenes
a l'exili marcades com bestiar i amputades--recosides
amb cames de dona
reclamen la por amb esgarips inaudibles tot defuig
el seu alè material daurat d'espines.

troballa entre llibres més gruixuts

2011-05-05T02:02:00.000-04:00

"Car el sol entra en el Lleó i l'Estranger ha ficat
el dit dins la boca dels morts. Estranger. Que reia.
I ens parla d'una herba. Ah! quants bufecs de les
porvíncies! Quin confort en les nostres rutes!
Quina delícia la trompeta i la sàvia ploma amb
l'escàndol de l'ala.... "Ànima, filla meva, éreu d'una
maner diferent de la nostra"."

SAINT-JOHN PERSE ANÀBASI

Tir

2011-04-12T18:10:00.000-04:00

destral(l)s de vida
on
la nit-encara
es conté amb la seva mà
a la punta endins de la llança oberta,

passat l'eixam de silenci
s'estanca la mar -- cova
la larva de mosca.

dit embrutit:
no serà
pastor de brases o
regalèssia a la falda, ell.
Reuneix,
prop de Tir en flames, trossets de got.

3 gemmes

2011-04-09T05:07:00.000-04:00

els voltors
picotegen l'asfalt
al coll de la muntanya.

/////////////////////////////

branques donades

som inapamables.

el cargol avança

cap a les puntes

dels dits

prova de buscar els artells.

/////////////////////////////

la llum plana al cove

reposa prop de la catedral

si vessés de llençols...

escena a l'habitació dels havans/el dit del bosc

2011-03-24T07:49:00.000-04:00

si després dels ocells em pots dir el la...
   ROSA GARÚS

duia prestat fil telefònic, un cor cabdellat
   i una engruna humida com un capgròs de bassa
li obturava l'esòfag,

l'oncle, palplantat dins el seu cos
i amb el des compàs d'un ball etílic,
es resignava a la pregària

l'altre segregava cordill d'espart
de la boca
des de l'intestí prim
era una cançó que
es masegava entre les rajoles

damunt d'un camp desert
privats de realitat o somni
assedegats d'una misèria
que no es podia anorrear
ja més.

////////////////////////////////////

la seva ombra i la nou podrida

aixequen els braços els arbres invisibles

exhalen la pregària i un altre hivern

així no pot cremar res, ni un arbre
tenen només mans per palpar el començament
d'ells mateixos, així no crema res, ni la nou...
desenganyen de qualsevol indici de brot
i les pren l'unicorn
fa retrunyir els ossos endevins
marca quadratures
la llauna el picarol i quatre brides
reposen damunt la superfície
sota el sol

les mans que desenganyen

de qualsevol indici de brot

finalment assaboreix una dent.

mag

2011-03-15T14:11:00.000-04:00

no es veien, les morts

els cossos arrenglerats i lluents

al sol d'hivern
la vista des de dalt del pont

llençant el cigarro el riu s'havia encès
l'únic cigne que quedava
perdia la pau i l'alè
però es calcinava amb un esgarip
commovedor
quedava beneït

i la pluja abans continguda
donava ritme als tambors de l'incendi
inapagable.

un altre Erial (versió 1)

2011-02-21T17:46:00.000-04:00

"Quan la branca es torçà per la llum
es bolcà a Erial l'esforç del batec de l'ocell

i la farigola salvava la pregària.

--Des d'Esmirna l'escalfor que desabriga els cossos
sobreeixia dels pits

caminava la història

per un canal tranquil d'aigua d'ampolla."

sense senyal

2011-02-19T17:13:00.002-04:00

doncs això

com diria la Rita Camps: ¿Viva Valencia!

primera versió de l'epíleg

2011-02-11T15:42:00.002-04:00

Només lluny es feien possibles.

Uns boscos d’hivern sempre eixuts per l’esterilitat de la llum

-la humitat dura dels llacs on desemboquen totes les pedres

i on hi reposen alguns cotxes estimbats.

Allà les aigües minvaven.

La mar era un plor dens

i brollava sense noms

(“duies des d’Empúries els cabells xops d’algun déu i les pauses desolades

-respirar cansat- eren uns filferros de destrucció ingràvida i retinguda en una mà

petita una mà retenint una joguina duies des de Salamina les platges ofegades

És fàcil trair-se entre la gent les engrunes que han quedat de les guerres

són per omplir indeterminats llocs de la memòria

els cotxes que recordo estimbats un cavall i una euga desbocats envaint la carretera

el vi calent i una certesa d’ estrelles duríssimes que cremen l’esquelet

això diuen els ulls faraònics

i una voluntat de tristesa de no moure’s de l’enlloc i

una pedra en una mà

i a l’altra alguna cosa encetada en ple hivern com una magrana

des d’algun lloc de la mirada.”)

primer premi pudor de dubte

2011-01-29T05:15:00.000-04:00

LLORENÇ
Per què, Llorenç, fill de la nit, amb fressa
de camions, acuts ara, tot d’una,
a esgratinyar el silenci ple de llum,
i la figura dreta allà al balcó,
fent-me adéus amb la mà, queda per sempre aquí,
fixa, i la nena que fremí de Trakl
poc abans de dinar, per sempre aquí també,
resta vibrant, esvelta, quasi lira
polsada per Virgili?
                                Tu, Llorenç, au, corre
cap a l’hotel i pregunta pel foll
guarnit de cordes,
                             ara negre ocell
entre esbarzers.
                         Si n’agafeu les móres
i us les mengeu a l’hora del foscant,
sentireu tal vegada un intensíssim gust
de cloïsses amb pebre o de garota amb suc
de llimona a ple sol:
                                les aigües reverberen.

   JOAN VIYNOLI

Primer premi Pudor de Dubte:

Bases:

qui em reciti millor"Llorenç", s'endú un exemplar de Domini Màgic

primera edició. Envieu arxius de so al correu. Apa-

cançoneta del mariner

2011-01-14T07:37:00.001-04:00

han nascut
les pors de l'aire
doscents obeliscos
estimbant-se al buit

veurem la llet dalt la barca
el fons marí és impermeable
i Pausànides fa plorar
tots els cecs, que es queden sense aigua

veurem cafè dalt la barca
mirarem la flor de Jericó

esquivar les algues, que enganyen
Erial descansa en un racó.

demà a VOTV

2011-01-13T17:29:00.001-04:00

demà a VOTV a dos de 9 del vespre (es mira amb TDT, això)
fan el programa "Poemes al pentagrama"
i hi surt el grup Tetuà i jo: http://www.votv.cat/

el tràiler és aquest

apa

mireu-ho vosaltres que teniu tele

4 fotos (assaig 4)

2011-01-12T11:33:00.000-04:00

4 fotos -(assaig 4) les fotos són de la Núria de Tarragona i de la Clàudia
la fusta l'he pintada jo, gràcies a totes dues per acostar-me la mar.

Erial (1.4.)

2011-01-06T16:09:00.001-04:00

era la voluntat
que arrossegava
qui va fer cruixir
per un instant
l'indissoluble matèria

duia l'elegància
queia al món
amb curiositat
i no l'esperava
però era a la cruïlla
tot i així

i li explicà
la primera història
que podia creure's
el lliure joc
perlat amb austeritat
i fermat amb claus

era la nit i la voluntat
qui dictaven, la por
que sempre duen

i com s'encongia el cos
i com s'eixamplava
fent-se son calmada
reposant, com un inici

la mà
assuavint encara més
la rosada que no veia
però que intuïa
dins la bodega
brut i animal del viatge, però amb els ulls,
amb els ulls.

Erial (1.3.)

2011-01-04T17:07:00.002-04:00

del carrer del migdia apareixia un nen
que duia a les mans obertes les històries
i les dilatava i quasi eren imperceptibles, ja, pels ulls de molts,

llavors com qui sap buidar tota l'aigua dels llacs
amb la facilitat de la llum de l'eclipsi parcial
Erial arribant va mirar-se el portal fresc on reposaven
les flors collides i va dir-se -la grandesa i la misèria
són una mateixa cosa, l'una i l'altra a la vegada,
és aquí on s'esmuny el temps.

Els pit rojos baixaven per recollir
les engrunes del pa que llençava l'avi a les 12h i
inesperadament
el seu alabatre va esclafar la terra contra el món.

els surfing sirles

2011-01-03T15:33:00.002-04:00

uhh

2011-01-01T08:00:00.000-04:00

Pausànides (1.3.)

2010-12-31T11:59:00.000-04:00

La vida i el cos estrany que donava,
lluny hi havia l'abocament impercebtible no resolt
però totes les veus esquerdant-se, no lentament,
sinó amb pausa ja donaven alè al dir

és llavors que va marxar
cap el descobriment replegat de les aigües
que es torbaven sobre sí mateixes i contra les parets
debastant-s'hi les ungles --una rosada de sang

el navegant va recollir-lo endins
on és impossible cap hotel
les batalles de la mar no els deixava
obrir el fanal i els peixos no s'acostaven

-farem créixer l'alzina i

hi convidarem l'amor a aquí, i la fragilitat de treballar les fustes

la font de Posidó mort, llavors, i també el blat ompliren
la barca d'abundància, van menjar ametlles i vi espès
i dàtils i vent ple d'espores van venir de les costes d'Àfrica,

(tots els morts de la mar eren peixos
plorant quan Pausànides n'explicà les batalles)

Erial (1.2.)

2010-12-22T08:23:00.001-04:00

els ulls d'Erial
eren un calze ofert

la sorra dels llocs àrids

no en buidava l'esperança.

Pausànides (1.2.)

2010-12-20T10:02:00.001-04:00

La mar, un cop vista, li va prendre els sentits i es passejà, llavors, pels ports desesperat, entre naus i contenidors rebuscava, per si l’escullera havia gosat batre’s, i la mar al saber que podia lluitar, ho va fer i els fars i la seva llum desapareixien, els molls perdien les batalles. Pausànides arribà quan ell ja havia esgotat l’aire i tota la gent de mar no gosaven sentir-ho al cos, deien -no puc. Per l'espessa aigua s'enfonsava abissal el fons on la mar no era, ja.

Erial (1.1.)

2010-12-19T11:21:00.001-04:00

Erial escolta la història concreta
dels districtes aparentment ordenats
i illes amb platges de còdols que remoregen
copejant-se quan l'onada retorna.

Llavors revé la certesa i el seu descobriment distant,
i es
lliguen per Erial
picarols esparsos tots els habitants
de pobles amb ruïnes a la cara
i mares escrostonades com pous antics
sense aigua i amb el seu reflex veritable
i dringuen llavors
les icones gregues, i les de Bizanci, i els teixits blaus del Pantocrator:
la pols indestructible i invisible donada al perpetu trànsit,

l'aire inviolable alena totes les coses
amb expressa necessitat de tristesa...

dotze

2010-12-09T18:58:00.001-04:00

ens separa -- com nosaltres
hi ha un combat agònic perdut sempre -- l'infinit que arrela dins

(perpetuats en silenci
la memòria és aigua esclarida

fuig del puny)

-- vast donar-se de superfícies
abans de l'on -- sempre a dins --
de sobte dolça la mar on beure.

PAUSÀNIDES 1.1.

2010-11-30T06:26:00.002-04:00

Va marxar fent esclatar l’or,

no tenia símbols on acalar-se

I va haver d’escopir a mil llocs, no pensava en els morts

Encara els havia de concebre, com? Si només tenia

Una mirada pàl·lida de vacuïtat, unes ales deia,

Com podia dir carn si no ho era?

Com podria morir ningú?

El gegant de la història li explicà l’os

I ell ja ho sabia, llavors lluitaren

Amb la força esglaiadora de les muntanyes

I amb el seu temps també, quasi perpetu

ressonen encara les muntanyes

De tartera i el llamp tan fugaç no accelera res,

Només un patir més concís i clar, tenaçment murmuren

Cada cop menys moltíssimes paraules

Buscant la forma que expia

Mentre més i més se’ls hi desola l’univers:

Pausànides digué que havien perdut

El misteri per sempre.

Ell no marxava, va dir, només volia concebre’s vibràtil i sonor com la carn, rebuscant-se replegat es reconeixia i destriava paraules, les gosava, s’arremolianava entre alzines duia moltes pells el sol l’harmonitzava, lluità amb el gegant només pel nom brunziren en moltes guerres i es penetraren ritualment, brandant tota la paraula, tota la carn. Quan la nit arribà Pausànides diu que de sobte es calmaren amb llàgrimes i que ningú no va dir res.

la pedra

2010-11-29T04:03:00.000-04:00

Ja han començat a sortir
les notes sobre la pedra
estan enllaçades a sota el perfil

feu-hi un cop d'ull, es va revisant constantment
i també es van ampliant.

(more info inside of the stone)

PISSIGANYA.CAT

2010-11-03T09:07:00.000-04:00

El missatge d'avui està dedicat a la pàgina web Pissiganya, la gran revista digital de poesia per a nens i nenes de 0 a 100 anys, creada pel mestre i poeta Andreu Galan i la poeta Martina Escoda. Si podeu, feu.hi un cop d'ull perquè és una iniciativa valuosíssima, i encara més si sou professores o professors.

Els peomes que envien les nenes i els nens tenen una llicència de Creative Commons de Reconeixement no comercial-Compartit igual. El poema que he manllevat jo es diu J i és d'una nena que es diu Júlia, és de 6è, del CEIP Orlandai, Barcelona. Forma part de l'apartat Brossa Nova.

Visiteu-la

Gaudiu!

Explicació d'Isis es veu en cloure's l'aire

2010-11-01T09:09:00.000-04:00

A l'últim missatge enviat -que podeu llegir sota d'aquest mateix- hi vaig enganxar un parell de fragments del llibre Isis es veu en cloure's l'aire, de Peter K. Bhaf (?) novel·leta del 68 que vaig trobar remenant la biblioteca de casa. Tinc la primera edició i dubto que n'hi hagués cap més, perquè rascant la crosta d'Emprúies no hi he trobat quasi ni la referència, i és prou estranya com ser rebutjada per la ortodòxia literàrio-editora d'aquest país (estrany és, també, que ho editessin a aquella època).

La novel·leta és aparentment autobiogràfica, però de l'autor, Peter k. Bhaf, no en diu ben bé re, a part del nom, que bé podria ser un pseudònim. L'autor es dedica -com diu un dels fragment- a no fotre res, s'està al llit amb una noia durant dos mesos seguits i només en surten per les necessitats bàsiques, a saber: menjar, alcohol, tabac,condons, paper de vàter, tinta per l'estilogràfica. Si té un tamany tan reduït (102 pàgines) és per la seva incontinència verbal, que avança a trompicons i a xàfecs, en la mesura que li dóna l'èxtasi -és a dir: sense cap tipus de mesura. Les paraules, doncs, desborden i conflueixen de forma desorganitzada, donant-l'hi un sentit de forma més proper a la poesia que no pas de novel·la. Tot i així, els esdeveniments avancen -des d'un llit, però avancen- quan, per exemple, descobreixen que a la tauleta de nit hi ha un nou testament; a partir d'aquí el llibre camina entre la història del llit i unes cartes als Romans -basades en l'epístola als Romans de st. Pau- que configuren uns sabers a peu de llit i que barregen tota mena de teologies, amb més o menys riguorsitat, que devien fer morir de riure a Bhaf i a la noia que estava amb ell quan ho escrivia/(en?).

Un llibre que està molt lluny de tot i que ho justifica i li sembla bé;de fet, és el seu pal de paller i el que el fa més interessant, "com quan de lluny, a l'horitzó sonor de la cambra, s'enruna la melodia de la noia del tercer-primera i nosaltres li tornem el La que havia perdut celobert avall, juntament amb les calces."

fragments d' "Isis es veu en cloure's l'aire"

2010-10-29T15:47:00.001-04:00

"(...)Sabeu perfectament què fem i com ho fem, ens dediquem amb esforç al no fotre res, mil hores al llit, potser dormint, potser follant o parlant-nos, és igual, i la melangia aquí es barreja amb l'aigua que dóna set, com dirien els poetes, i mai no se'n té prou, d'això, és un bunker casa seva, estava esgotat sense saber-ho, abans de conèixer-la, cal que descanem i riem,

el temps només se'ns diu per la planta abans verda rampant que ha ofegat un arbre, al bosc del davant,

i més endavant era el taronja, qui matava l'arbre i ara, ja, el granat es menja ell mateix, que trista tanta força que vol anar-se'n,(...)"

"(...)tingueu un llit com un amor enorme, de 200.000 iens, i ja veureu com avança i per on vol anar a on ultima, la carn, cap a la respirant diagonal! Ésprou gros per esmorteïr el plor d'un hemisferi, Romans! Tant a prop del món dins l'edredó blau, i la ciutat que ni esgarrepant-se l'asfalt se sent viure però bramula i fa mil gestos i com sempre es mou . Romans, el Tao és un llit de 200.000 yens!"

Peter K. Bhaf Isis es veu en cloure's l'aire traduït per Garbiel Ferrater, 1968, Emprúies

vuit

2010-10-21T16:47:00.001-04:00

1

donar crit a l'inici, encara

esperança - desert sense aigua

vaig fugir del vers pel silenci

la pell vibràtil - tant d'escalf adormidor

2

només el somni roman

per això el gos és cos hermètic

per això bordant escup pedres

l'espai del somni em pertany.

3

la mirada abatuda

la teva esquena la por

jo de dir-te.

4

no gosaven sentir-ho al cos, deien -no
puc, per l'espessa aigua s'enfonsava

abissal el fons on la mar no era, ja.

5

noses, prega un piano sobre l'ordre

només el somni, la sinfonia tancada al puny

notes sobreres marquen la cara.

6

tot nit, donava llum un pòmul
o l'agraïment dels cossos

desembocava l'opacitat de l'aigua.

7

poema en somni

l'hora agitada del gos

tan perenne la mossegada - fugacitat

inútil la presència - gravetat de la paraula - tan veritable.

8

retorn inacabable - intent dispers de bosc

no conformar-se, malgrat el nom, a descriure - perill inextingible.

gos

2010-10-20T04:43:00.002-04:00

(el bloc està fent de calaix per guardar-hi coses que necessito, això és pel treball de pintura (...))

el pa dels anys joves

2010-10-19T06:00:00.000-04:00

"Sí -vaig dir- em pagueu, i mai no acabeu de saber extactament quin tant per cent, però jo, jo agafava els llibres sense triar, els triava només pel gruix; el meu pare en tenia tants, que em creia que no els trobaria a mancar. Fins molt més tard no vaig saber que els coneixia un per un, com el pastor coneix extactament les ovelles del seu ramat. I un d'aquells llibres, que era petit i polsós -fastigós, era-, el vaig donar pel preu d'una capsa de llumins, i després vaig saber que valia tant com tot un vagó de pa. Més endavant el pare va pregar-me -i com va enrojolar-se mentre em parlava- que ho deixés per a ell, això de vendre llibres; i se'ls venia, i em donava els diners perquè jo em comprés pa..."

Böll, Einrich El pa dels anys joves. edicions 62, Barcelona: 1965. Traduït per Carme Serrallonga

2010-10-09T14:43:00.001-04:00

no se'n pot fenidr res,no hi ha alè possible
l'enormitat aliena del cos, només el cos de la nau

sabem que carn és tremolor
i malgrat tot vida, ritme en el vers - la llum llepant
tènuament la ferida del rovell,
el buit imperfecte - l'espai desolat que visc

no dir també és crit aberrant i la sorra als ulls
és pel batec inesperat del port que neix i sembla esbatanar-se

ara el misteri s'estén, els llavis
no es poden exhaurir

(un nen a les roques llança l'ham a la mar
respon a l'inici, el sol
a l'escullera encén l'abans d'escuma
en ara d'espurnes).

no haver

2010-10-06T03:22:00.002-04:00

només demano l'inici, les vores del Po amb una llum
havia despertat molt dolça la rosada, el cabal brandat
com grans de magrana, els dits vermells, desbordats

VAN A POR NOSOTROS

2010-10-03T16:09:00.000-04:00

2010-09-28T16:14:00.002-04:00

dels hangars
buits l'esglai d'haver-ne
vist en lladruc
la llum verda que hi oscila

l'abocament imperceptible del temps
agafat al puny de l'os trencat
per donar-lo al gos

mira'm el gest
el plany, una pregunta
o les dents.

celobert

2010-09-26T14:52:00.003-04:00

L'ombra del magraner aferrada a la calç, lúltima aventura de viure, fusta tancada.
No notaves la panxa tensa de viure. L'espai allargava el coll a la superfície
per l'acabament accelerat de l'estança.

Haver retornat a la casa plena del cos del la llum
ens obliga a recordar com havíem caminat pels penyassegats o les parets rovellades d'un port
-haver de donar les mans per un viatge.

Tenim l'espai polsós demanant la finestra oberta volem que entri el buc d'acer

unes drassanes sobre la taula vella, treball meticulós dels ferros per amor
quants didals i tisoretes, tot dins una ampolla buida de vi

llavors els sants agraïts es diposen amb cura al sofà, i els didals opacs demanen
les gotes pausades del celobert, la llum de tardor sobtada que et perfà l'esquena, magrana lluenta.

breu antologia

2010-09-14T15:05:00.002-04:00

Des de l'estiu que sembla que les pedres del bloc s'hagin dedicat a prendre el sol d'Hiroshima. Sí que sembla que el pensament s'hagi dedicat a assecar-se sota la llum nuclear, però això ara és irrellevant. Per compensar aquesta falta de periodicitat -que d'altra banda és indiferent a tothom, jo inclòs- poso aquí una breu antologia de l'últim recull les engrunes del pa. Moltes de les construccions que hi llegireu ja van ser escrites al bloc en el seu moment, però les penjava quan feia ben poc que estaven escrites i, segurament, ara no tenen quasi res a veure amb allò d'abans, tret, potser, d'algunes excepcions.

les engrunes del pa té dues parts: la primera dóna nom al recull i la segona es fa dir naufragi dels herois. La primera de les dues assaja, la segona actua.
Ara, repassant un llibre de l'Oscar Wilde, he trobat uns paràgrafs que no recordaba:

"Tot art és, a l'ensems, superfície i símbol. Aquells que volen recercar dessota la superfície ho fan per llur compte i risc. Aquells que volen comprendre els símbols ho fan per llur compte i risc."

WILDE, Oscar (1976) El retrat de Dorian Gray. Barcelona: edicions Proa.

Em sembla una bona introducció per trencar la nou:

les engrunes del pa

“(...) ens responia

la força imprevisible de l'animal nou.”

dane zajc

“les meves mans se’m perden i em retornen

mutilades.”

iorgos seferis

(amb el dit humit

esclafant engrunes

impossible pal·liar la gana)

genoll de pa de gota

(on

ets)

llàgrima salada.

estavellar-se contra el cos,

no hi ha mesura en el nom d’arbre.

no sé què fer-ne, d’aquest tros de carn

ni de la tinta, collida

possiblement, d’una taronja.

monstruositat ingovernable de la fulla de l’arbre,

—només fremint—

tempesta

eixordadora on no es pot dir res

—cau per dins la llàgrima.

“(...) deixaria que observessin l’elefant sense que en sabessin res més del que l’elefant sap d’ells.”

j.d. salinger

aquesta recerca. no la nou.

un cant com una pedra. nascuda com serà.

(lapse de crit entre silenci) si el dolor

és per existir-me.

nascuda com serà?

empès a existir i impossible el cant i la mort

la pluja de pedres estremeix el foc

el nom, elefant, pedra se sublimen

—vagareja per la superfície el nom

no de l’aigua.

qui explicarà els corrents

si no hi ha força,

ni sang

el plor una boia—també la superfície

relliscosa i provisional, si no puc—si no puc.

navega a la deriva

el mort

que ha intentat fugir de l’illa

després

del naufragi

inevitable

algun punt imprecís qualsevol

ser al costat

d’allò mateix—unes gotes, la febre

—el quitrà encara a l’ungla—

quina és la pregunta

que vull fer-me?

el cant per la superfície

la resposta, ni quan la sang

se’ns clivelli, no és el seu nom.

(retorn sobtat.

plor còncau.

qui mor per una pedra

—desert misèria—

—superfície.

el cos és un dipòsit limitat

on s'explica el crit

que parteix de la fractura

de l'instant abans

que un roc rebenti

un cap

o que un pollet despunti el bec

des de dins de l'ou.

es desborda tot el so

del crit a les mans.

grumoll d’asfalt

ferida perpètua de l’aigua

—el curs alt de les coses.

dedicar tot el temps a les branques

de la llavor, som aquí per vessar

s’ha desfermat la ferida,

empenyem tendres la ferida

—on posar els ulls perquè siguin mans?

Naufragi dels herois

“que la teva virtut sigui massa alta per la familiaritat dels noms, si n’has de parlar que no et faci vergonya fer-ho barbotejant!”

f. nietzsche

els herois

“Es van trobar als corrents harmònics havent trencat el pollancre ingràvid, pensaven també aquí en el xiscle insuportable dels ferros de la fàbrica esperant el moment de convertir-se en metralla per a les mans, l’única llum

tallar-se els ulls era obligatori per esbatanar el gest, tot i així de d’arreu es perfilava el món com a cristal·lí, precís —l’enrenou de la llum als pollancres, els corrents harmònics tot i el gest, la seva ambició del tronc encara per ser tronc, tot i el nom, la llum trasbalsadora que ho havia de creuar tot i no ho feia.

Des de les batalles es preguntaven a on es desaria el món si morien, si no deien -arbre i des de la sortida del sol els cossos enlluernats caminaven despullant les coses i els feia salvatges, això;

a les ràtzies contra els pobles, beguts, carregaven per igual contra els murs i les pedres, contra les pedres i la pols amb el morro i les costelles brutes de fang.

Enllà dels turons cal que ragi sang, per dins la llum, al naufragi de l’aigua dels herois.”

heroi 2

“Un gos violent amb la boca cosida que parla i és festa major, a més.

Un gos violent amb la boca cosida (no) la boca junta però amb una veu de fill de puta que

destrossa les llambordes tot i que estigui en un garatge. Amb una veu molt de dins, diu metàfores de suburbi acabadíssim, no fa falta, no fa falta. Intenta moure els forats on hauria de tenir la boca i em vol atacar i ho faria si no fos perquè està lligat al mig d'un carrer o un garatge (molt lluminós en tot cas, però de tarda ensopida i calor i tot) i hi ha molta gent al seu voltant però jo sóc el centre d'atenció, em parla a mi, el gos, segur. Enterro un cadàver i encara em volen denunciar , també he tirat tota la porcellana d'un tio en una cua de caixa enregistradora i llavors sí que haig de córrer si no vull que em peguin, ja em diràs, per una porcellana amb cloïsses incrustades i una perla falsa. He perdut tots els llibres i repasso els llocs i és impossible que me'ls hagi deixat a enlloc, l'única llibreria que hi ha és sota un arbre i tot ho venen per masses diners, vull dir que és molt car, cada cop que plou tot s'espatlla, han de canviar els llibres, em sembla que ve el març, l'haurem d'empaitar, a veure què passa.”

heroi 4

“La nau industrial manipulava la tarda, palpava un roc i cendra i era absent el poema

i la llum impossible, ningú no havia demostrat res, encara, ni ho semblava

l’ordre aparent del món, llavors, i també l’última biga cedien i queia la casa que es dividia en pols

i es mostrava, no l’horitzó,

sinó la netedat, el caos límpid, infinit i transparent de els coses i la nau queia amb el corresponent dolor de murs, que contenien el no-res, impossible d’exhaurir

i una bossa robada duia un pintallavis, un mocador, un condó, les claus de casa. Llavors jo vessava.”

heroi8.2

“Testimoni de la nou trencada, era

i del moment just d'un avi picant la taula amb el puny, per no adormir-se

cap parella no farà l'amor sobre un cartró tacat de pixat sec,
o sobre cagallons de rata, o a la cantonada bruta d'unes engrunes pobres: (el príncep ha embogit! —escafandre, perla salmó, pregària... i després ho diu, que no entén res; vigila una pedra i calla.) La rosa despullada no hi cap, a l'espai industrial de la memòria.

Testimoni, pregària impossible del nom, closca de nou
condició de les mans del titellaire o del titella o de l'hòstia del garrot:
mal clavada i al pensament.”

segona versió dels herois

“Única llum, era, metralla per a les mans,
una fàbrica esperant el moment insuportable dels ferros, per convertir-se

i aquí un xiscle, pollancre trencat —esmorteït el so

camins i camins de voreres empolsegades, els corrents harmònics
impossibles pel gest que no era, només la claror de la pedra per tot,
no amb la llum de la tarda,
sinó atomitzada a les parets engrunant-se de forma perpètua.
Així bruts i
sense màrfega protegits pel musell només, esperen, els herois.”

nu

2010-07-07T07:01:00.001-04:00

és trista la indiferència de la pluja
els cossos, per sentir-nos.

Condensats i mal arrelats aquí,
com ser un arbre agraït, si s'hi aferra
premut un cos?

Cal evitar despullar res.
La nuesa és ara, ningú
aguanta el roc que evita l'esllevissada.

2010-06-27T08:26:00.002-04:00

Grumoll d'asfalt,
ferida perètua de l'aigua,
el curs alt de les coses

dedicarem tot el temps
a les branques de la llavor,
som aquí per vessar

s'ha desfermat la ferida
empenyem tendres la ferida

on posar els ulls per què
siguin mans?

kiss/panic

2010-06-21T03:32:00.003-04:00

kiss/panic Baldessari, 1984

kiss

No pensava pas que fos bo l’enrenou del món, que les plaques tectòniques ferissin l’empedrat o que el fendir tan subtil s’hagués tornat de pedra. No era ras el bes, però sí la trajectòria de la llum entre llosa i llosa, justa per il·luminar i clavar-se permanentment en la carn. “Tens els llavis molt eixuts, a la fotografia sortirem tènues” deia, i, calmada, mossegant una dent, protegia l’instant aferrissadament amb el poder de l’ungla, era necessari resoldre certs assumptes: com ho hem de fer, si cal la por (potser sí) i que el negatiu no es perdi, per favor, i que les còpies siguin en blanc i negre: o polaritzem, o en serà impossible, amor, protegir la rasa llum que dóna forma.

panic

Qui ha decidit com matar-se just al néixer però tallant la llum encara no, tampoc ara. No era necessari que hi fossis, aquí avui, no cal que llencis la pedra, espera, et pots quedar fent el cafè, no cal que marxis, de casa, no cal que treballis, no estudiïs, esmorza amb ganivet, emplena el formulari per escriure’m el llibre, i, els pamflets, fes-los passar per on toca: per les llambordes. Dóna’ns un pretext per estimar-te o ens dispersarem, passant pel sedàs, per sobre l’era. On has de repartir les pedres? A qui li tiraràs? Esperaràs la llum? I la finestra?

text que ja té un temps, última entrega demà.

2010-06-09T04:28:00.001-04:00

Per manca de temps he agafat un text del bloc Mai no ho diries
i em sembla que serà així durant uns dies, perquè em van bé a mi, també per temps i per tot

La modernitat dels romàntics radica en què eren artistes metafísics de la distracció en un sentit molt exigent, ja que sabien amb tota exactitud que aquells qui estan en perill de precipitar-se necessiten estar distrets (unterhalten) o, més exactament, mantinguts a sota (unter-gehalten), I és així com se sentien a si mateixos els romàntics, com exposats al perill de caure, i això els converteix en els nostres contemporanis. La consciència premoderna no podia imaginar-se una caiguda del món. Sempre hi havia un més enllà. Només la modernitat ve confrontada amb la finitud sense cap mena de suport metafísic; ja no compta amb l'evidència d'estar aguantada per un món ple de sentit. La immensitat dels espais on ens perdem com un àtom, el zumzeig del temps, la indeferència de la matèria enfront a al nostra consciència a la recerca de sentit, els mecanismes anònims de la vida social, no ofereixen gaires punts de suport. Més aviat podrien paralitzar o precipitar en la desesperació, si no s'ofereix alguna cosa contra tot això. En l'existència quotidiana el treball i els costums són allò que limita la mirada, i per axiò protegeixen. Per als romàntics és massa poc; contra l'amenaça de l'avorriment posen en joc la bella confusió, a què anomenen "romantitzar".

Però la ironia romàntica sap també que "romantitzar" és un encantament a través de l'irreal. I per això el romanticisme descobreix el seu secret industrial, l'irònic "com si", allà on és més romàntic.

Rüdiger Safranski. Romantik. Eine Deutsche Affäre (2007)

elogi de l'elogi

2010-06-07T04:54:00.003-04:00

diu Maragall

"i en brolla per fi una música animada, oh, meravella!, una paraula. Quina? Qualsevulla; però com que porta tota l'ànima del terrible silenci que l'ha infantada, sia quina sia, proveu de sotjar-ne el sentit; debades; no arribareu mai al fons, i us espantareu de l'infinit que porta a les entranyes."

Joan Maragall, elogi de la paraula, 1978, edicions 62.

diu Varnis

"En feia nusos, de les pedres
i la branca ressonava en el cos
metàl·lic de les vetes dels arbres

has bordat, encara
el plany de la cadena que et ferma
s'acabarà quan el cant
sigui un plor sangonós al pensament,
la placenta.

(Les estrelles contenint-se
un segon més
per no precipitar-se,
la bellesa)"

S. D. Varnis els heretges la rosa nua editors, 1987

l'u

2010-06-06T15:41:00.003-04:00

El dilema és fins a quin punt t'interessa suficientment la superfície com per capbussar-t'hi. Un any sencer parlant de la por i després ni això i ara t'etziben que no, que no en sortirà ni n'ha sortit mai re d'això, no hi ha una força estètica, pel que he entès. Si deixo de parlar i només llegeixo, si m'escanyo, no és perquè sí; potser no és bell, però em destrossa, i, per tan, val.

Que sigui, doncs, una excusa per estudiar i una forma de saber decidir, una petita esperança de saber jutjar algun dia. Mentrestant, dissenyaré una enquadernació. I llavors, si tinc sort i veig res, llavors engegaré la metxa i podré modular el menyspreu. Cap a on o com a qui.

(pp) elio(honor)

2010-06-04T03:41:00.000-04:00

ser suficientment amable per no buscar-se problemes, no vol problemes però però però és que a penes suporta re del que fa la gent i per això diu -bon dia

i fins i tot per això treballa fins i tot folla i comenta com ha anat

com si li importés, en realitat té l'ull posat dins els forats d'un pebrer i li és igual, a més, i què, i hi ha l'altre que menysprea els altres però quan els mira sap que li sagnen les genives per culpa de la gingivitis i que a més té por que es mori la mare, el pare, el germà, inclòs el molt honorable president de la generalitat

i com que qui el mira ho sap, no el menysprea, diu –eixuga't la geniva, compra't Gingilacer®,

encara que aquest que ho diu no senti res a banda de moments petits, fragments, de nostàlgia la sensació d'haver viscut antany sense haver de fer cap esforç i sent tan imbècil com ara. Té l'ull en un pebrer. Te el cap ple amb un camp dispers de pedres, ara viu per això i quan no ho sent no n'està segur, que res existeixi cada pedra és l'infinit, sembla dir, i també diu –bon dia, sí senyor, i bones tardes.

2010-06-02T02:35:00.002-04:00

amb determinació i després que tot
es resolgués com a impossible
a banda d’existir

les roques exhalaven l’aire de els roques,

la muntanya era un pulmó agraït

i el bosc espès es barallava,

quin crit de victòria suspès
damunt del camp de blat encara verd

tot el descobriment de la pedra,
i, muntanya enllà, també de l’ombra
d’un banc en un solar, un dipòsit
més
de condons
i
de la llum que ens fa, encara.

Si han fluït les pedres
per arribar sota els meus peus.
són també
un cos mort arribat a la platja
i les mateixes gotes, com de rosada
en una fulla, que el mort
porta a les parpelles.

Una pluja d'estrelles a Lijublijana.

nascuda

2010-06-01T02:33:00.001-04:00

aquesta recerca. no la nou.

un cant com una pedra. nascuda com serà.

(lapse de crit entre silenci) si el dolor o no

és per existir-me.

nascuda com serà?

un elefant no és més gran que una pedra—no és gran

empès a existir i impossible el cant i la mort

la pluja de pedres estremeix el foc

el nom, elefant, pedra, sublimen el dolor

imprecís i inútil—

—vagareja per la superfície el nom—

no de l’aigua.

—qui explicarà els corrents

si no hi ha força,

ni sang—

el plor una boia—també la superfície

—relliscosa i provisional——si no puc— si no puc—

si navega a la deriva

el mort

que ha intentat fugir de l’illa

després

del naufragi

inevitable

algun punt imprecís qualsevol

al costat

d’allò mateix—unes gotes—la febre

—el quitrà encara a l’ungla—

quina és la pregunta

que vull fer-me?

i no és pregunta

ni hi ha resposta

—el cant per la superfície

la resposta, —ni quan la sang

se’ns clivelli, no és el seu nom.

(retorn sobtat

—plor còncau—

qui mor per una pedra?

—desert misèria—

—superfície

retorn 3.0.

2010-05-31T10:00:00.005-04:00

Retorn sobtat al bloc, que semblava que es podria. Potser és l'últim rebuf d'aire que aviva el foc de l'espelma abans d'apagar-lo. Potser, simplement, estaria bé deixar de banda aquesta retòrica de recomençament. Així doncs això va així: torna a engegar-se. I com a introducció deixo aquí una traducció d'uns textos de Maiakovski, els obrers i els pagesos no us entenen publicats al bloc mai no ho diries. Si la troca no s'embolica prou hi deixarem un poema de S. D. Varnis, del recull els heretges.

Encara no he vist ningú que es vanti així:
"Que intel·ligent que sóc! No entenc l'aritmètica, no entenc el francès, no entenc la gramàtica!"
Però l'alegre crit de guerra de "No entenc els futuristes!" ressona des de fa quinze anys, s'apaga una mica i després torna amb accent rialler i alegre.
Sota aquest crit molta gent s'ha fet una carrera, ha fet fortuna, s'ha posat al capdavant de tendències literàries.
[...]
Un simple "no s'entén" no és un judici.
[...]
Es tracta tan sols de demagògia i especulació sobre l'obscuritat.
Els mètodes d'aquesta demagògia, que s'amaga rere una màscara de seriositat, són múltiples.
[...]
Efectivament, aquests llibres estan dirigits a una minoria, no als consumidors, però sí als productors.
Són les llavors i les cuirasses de l'art per a les masses.
Per exemple: els poemes de V. Chlebnikov. Compresos al principi tan sols per set companys futuristes, durant un decenni han alimentat una gran quantitat de poetes, i ara l'acadèmia sembla que vulgui enfonsar-les publicant-les com a model de poesia clàssica.
[...]
L'art no neix art de masses, es converteix en art de masses gràcies a una suma d'esforços: anàlisi crítica [...]; difusió organitzada[...]; correspondència entre l'obra i el grau de maduresa de la gent. Com més bo és un llibre, més s'avança als esdeveniments.
[...]

Vladimir Maiakovski, Els obrers i els pagesos no us entenen .

el gos, el testimoni, la pregaria.

1

Tenia trencada la nota de romaní i l'espai envoltat
era massa lúcid per viure-hi. La nit resumia el nom
i el cos en un puny trencat per una hòstia mal clavada al pensament

quedava només el gos com era
natural i dur, infinit perquè era terrestre,

un croc d'un gos esclafat per un autobús
o era un nen, inventant-se un joc
constant en el tall impossible
com una bufetada a aquell energumen del metro

tenia la feina impossible
d'assenyalar la pedra

- la pedra, cant de gos
amb boca fermada, brogit,
mirall resolt del món,

que sigui
la pedra dolenta de la xarranca.

2

testimoni de la nou trencada, era
i del moment just d'un avi
picant la taula amb el puny, per no adormir-se

cap parella no farà l'amor
sobre un cartró tacat de pixat sec,
o sobre cagallons de rata, o
a la cantonada bruta d'unes engrunes pobres:
(el príncep ha embogit! -escafandre, perla salmó, pregària...
i després ho diu, que no entén res; vigila una pedra i calla.)
La rosa despullada no hi cap
a l'espai industrial de la memòria.

Testimoni, pregària impossible del nom,
closca de nou
condició de les mans del titellaire o del titella
o de l'hòstia del garrot:

mal clavada i al pensament.

3

donar forma de submarí
a una olor

és molt més humil
que intentar ordenar
un bosc dispers i arbitrari de pedres.

S. D. Varnis. els heretges

2010-03-03T06:43:00.002-04:00

El Barman ha vist entrar l’Ariadna i li agrada que estigui allà, no sap massa què pensar. Ha viscut molt o molt poc, encara no ho sap, comença a pensar que és gran i amb trenta anys no vas a enlloc si tens por de llevar-te i de parlar i si t’acabes discutint amb la gent és perquè és insuficient, poc incisiva, nebuloses sense contorns definits. I aquesta por de no poder respirar, l’angoixa aquesta sempre d’estar al mig del bar i haver de caure, tot vermell, ja pateix, oh, cal mantenir la postura i ser ferm, sever i recte, amable amb qui s’ho mereix, just com un cavaller, racional i amb ideals perennes com una olivera, has de mantenir-te ferm, pensa, ets el Barman: necessites credibilitat, calma. Amb dues frases en va tenir prou per fer-se entendre i per dir tant, pensa.

-Encara som hivern diu el Noi a l‘Ariadna, la noia del davant seu. En tenim consciència. Llavors pensa per dins seu la frase i la mastega i s’adona de tota la sorra que porten les paraules que ha dit, sorra d’un camp àrid i immens pedregosa, pedregosa, estem fotuts en un erial: mira la mà d’aquella altra noia, estem fotuts en un erial, pensa, la Lula està en calma perquè és una gossa, però si li dono menjar vindrà, no sé on vaig, amb això.

L'home-Gos, el Noi

2010-02-28T16:07:00.001-04:00

Introducció

La taula vessa de merda i si encara hi queda un “xupito” sobre és perquè cap dels quatres no s’ha vist en cor d’acabar-se’l. Un d’ells li ha dut un agulla de tatuar a un altre perquè té una protuberància al colze i li fa mal i es vol treure tota la merda que hi té dins. L’altre noi-home té el cap gros i es limita a somriure i a jugar al tetris. L’home-gos diu

-Tot això que fem no és broma.

El noi-home dels cabells llargs i la protuberància s’intenta endinsar l’agulla endins però és massa gruixuda i no es incisiva. Llavors es va punxant la cara i l’agulla li penja perquè té una forma semblant a un arpó. Demana sexe a les noies amb pasta de la taula del costat. Demana sexe. Arriba el Noi i pensa que tot això que fan no és broma, que és molt seriós. L’home-gos s’aixeca cridant i reclama un Kebab. Quan posa els peus a terra s’entrebanca i es clava una hòstia que el deixa sec i estirat a terra. És l’home-gos, no fa broma. S’aixeca cridant que els odia a tots, inclòs el Noi, també, que ha intentat obrir la ferida del noi-home dels cabells llargs, sense èxit. El Noi pensa que l’home-gos pensa això:

“Si se’m menja la polla un gos no crec que disfruti gaire (ell, jo no, clar) van per feina i en tot cas l’hauria d’arrancar això faria que amb un segon poguéssim saltar a parlar d’una altra cosa, gemegar i cridar, gemegar i cridar només estimularia una altra mossegada, gossot sense dents o sí però amb la boca tancada, cosida o no, (direm que així per defecte) doncs ei, filldeputa si vols dir-me re doncs que s’entengui, jo no he fet mal a ningú, tinc sorra a la sabata.”

El Noi té dues cerveses apuntades a la llista de morosos i fins el 5 no les podrà pagar. Poca cosa el preocupa més, ara mateix, a banda d’això. Abans amb els amics han parlat sobre l’infinit i n’hi ha un que en té una percepció lineal i el Noi li ha dit que no pot ser, que què en fas, dels marges de la carretera, si no hi pots deixar els morts, han de seguir, per on sigui, sempre, camp a través. Collonut, doncs, el temps no admet arestes. En el fons això és interessant però insuficient. Tota cosa humana és insuficient, com a mínim en podem parlar,però. El pensament humà segurament és com unes engrunes dels quals és ja impossible esbrinar-ne la procedència, engrunes que embruten la mà de la butxaca.

NINGÚ NO ESCOLTA: CRÒNICA

2010-02-25T17:11:00.002-04:00

Doncs a veure. Quan portes tres dies vivint en una sal d'arts per poder plantar unprojecte li acabes agafant estima i ara e´s més casa emva que no aps on acostumo a dormir (i no dormo sota un pont, precisament).

Però hem aconseguit poder plantar les fotografies i més o emnys quadrar els llums, se'ns han acudit un parell de molt bones idees d'ultima hora (sempre són les millors) i hem tingut temps de fer alguna cervesa abans de dir a la gent que esperés cinc minuts més abans d'entrar perquè hi havia una conerència a la sala del costat on només hi havia gent gran.

Gent gran. Justament com a la nostra exposició. Malament. Hem tingut debats amb en Xevi -una mica a última hora- què fem, es deprimiran, malament malament però

al final les iaie que sortien de la conferència 8parlaven sobre medicines i coses així) no l'han mirat aps i hem començat que ja amrxaven i com podeu veure escric molt ràpid que demà m'he de llevar molt d'hora doncs

l'hem presentat (l'expo) i al bar, quan ho assajàvem, ens havia sortit millor tot

i així no ha anat malament i a més

la gent ha dit que molt molt bé i aparetment no epr compromís

també hi havien els amics/gues ben morats/des que han al·lucinat amb el mirall del fondo i han menjat molta coca

gent del abr que ha set molt amable en venir i que ens han donat una alegria inesperada

preguntes curioses, burres, agradables, inesperades...

i quan plegàvem de tot la coral Aliança (formada per majors de 60 ansy) ha vingut perquè havia d'assajar a la sala del costat. La responsabilitat que sentíem de cop s'ha vist quan

els hi hem servit coca-coles (qui dormirà, avui?) els hi hem donat conversa, els hi hem fet acabar al coca que quedava

les causalitats totes toquen

en una inauguració exposició on suposadament la gent gran s'ha de deprimir de mala manera (si més no aquesta era la meva primera visió) al final hi ha vingut (per causes alienes a nosaltres9 més gent gran que no pas gent de les altres edats (o quasi)

molt agradable

tot un èxit

gràcies a tothom/don!

NINGÚ NO ESCOLTA: L'EXPOSICIÓ

2010-02-24T03:57:00.002-04:00

Ens plau convidar-vos a la inauguració de NINGÚ NO ESCOLTA

una exposició amb fotografies de Xevi Abril i un poema de Misael Alerm

on el punt de partida és la solitud de la gent gran des d'un punt de vista cru i directe.

La inauguració serà dijous 25 de febrer a les 8 del vespre

així que ja ho sabeu, feu un cop d'ull al cartell

i ens veiem

Una abraçada

Misael i Xevi

tot s'accelera

2010-02-23T05:33:00.004-04:00

ni de bon tros sentiràs re
però la intuició la sents i la tens de que tot mica en mica s'accelera
des de sempre però ara es veu comença
i ja veuràs que ràpid
que de cop i volta et giraràs un dia i com l'aigua dels cubells
a l'embornal quan s'ha acabat de fer neteja,

com la mateixa aigua bruta aquesta

les cases s'avocaran al carrer.

no és això

2010-02-23T05:23:00.004-04:00

no es tracta de fer mal a ningú, no es tracta d'això. Arribats a aquest punt, doncs, només ens cal guardar-nos dins d'aquestes bosses amb blaus molt previsibles i àncores brodades

qui té bosses així, però, hi posa la roba i els objectes amb un ordre estudiadíssim i amb una construcció que acaba essent compacte. Les bosses mantenen la forma i la consistència i els seus armaris deuen tenir el mateix ordre i els seus pisos també. Al capdavall tot es resumeix en això, dues o tres engrunes una cantonada amb una llum ben precisa o quasi, -ben morta- una esquerda també, és això tot es resumeix -potser- en coses petites, petites precises i inútils. Per això cal parlar de les bosses blaves, un ordre tan pobre i amb ganes de ser tan pulcre que compensa, com unes anxoves ben dispsades dins el pot, la sal tant espessa si la duus als ulls encara fa plorar una mica.

45º

2010-02-22T06:13:00.002-04:00

les circumstàncies d'ara ens diuen que

si no fos per l'angle de quasi 45º que formen cames i peus

(espiritualment dins d'algú i sense cap ganes de fer judicis morals)

doncs si no fos per això no sabria pas com s'aguantarien

els seus peus de veritat (els que es poden tocar amb les mans)

perquè diu s'intueix just a l'escala la primavera potser

o és que es torna boig i

ja està, que tampoc farà mal a ningú, això ho té jurat

i serà menys avorrit quasi segur, potser em desesperto.

gos

2010-02-21T05:09:00.006-04:00

Un gos violent amb la boca cosida que parla i és festa major, a més.
Un gos violent amb al boca cosida (no) la boca junta però amb una veu de fill de puta que destrossa les llambordes tot i que estigui en un garatge. Amb una veu molt de dins, diu metàfores de suburbi acabadíssim, no fa falta, no fa falta. Intenta moure els forats on hauria de tenir la boca, però i em vol atacar i ho faria si no fos perquè està lligat al mig d'un carrer o un garatge (molt lluminós en tot cas, però de tarda ensopida i calor i tot) i hi ha molta gent al seu voltant però jo sóc el centre d'atenció, em parla a mi, el gos, segur. Enterro un cadàver i encara em volen denunciar, també he tirat tota la porcellana d'un tio en una cua de caixa enregistradora i llavors sí que haig de córrer si no vull que em peguin, ja em diràs, per una porcellana amb cloïsses incrustades i una perla falsa. He perdut tots els llibres i repasso els llocs i és impossible que me'ls hagi deixat a enlloc, l'única llibreria que hi ha és sota un arbre i tot ho venen per masses diners, vull dirque és molt car, c -

-ada cop que plou tot s'espatlla, han de canviar els llibres, em sembla que ve el març, l'haurem d'empaitar, a veure què passa.

nostàlgia musical

2010-02-14T07:13:00.002-04:00

Ahir nit de carnestoltes vaig anar a petar a la sala KGB, on hi actuaven els nous referents de l'ska, rocksteady i reagge clàssic: The Cabrians i The Penguins. Al final de la nit (quan ja no quedava re per beure) l'efecte depressor de l'alcohol va fer el que li tocava: vaig veure els amics i amigues ballant els èxits de Desmond Dekker, dels Paragorns i tota la colla Jamaicana de fa tant anys i vaig pensar,

"collons, que potser ara per divertir-nos hem de recórrer al que ens agradava abans,? Hòstia déu, quina merda"

suposo que després devia tornar a ballar i suposo que no devia ser veritat, el comentarid e més amunt. Els refrents musicals canvien

en fi, és igual, us deixo amb un dels hits de l'Alton Ellis

i a estudiar o alguna cosa així

fotos nou estudi

2010-02-06T05:05:00.003-04:00

Avui les fotos són una mica més grans (que no més bones). Ara ja tinc més fotos de l'estudi, les que surten aquí eren quan acabàvem de posar les meves coses. Van ser uns quants deis de feina dura. Dins aquest antro t'has de fer amic de les aranyes per força.

a sota 2 quadros

més o menys nous.

en fi

Alifib

2010-02-01T04:30:00.003-04:00

Fa temps que m'agrada en Robert Wyatt i no se m'havia acudit mai buscar-ne vídeos pel youtube.
Es va quedar invàlid en caure d'una finestra (encara no s'ha aclarit perquè, em sembla), i una condició bastant important per tocar la bateria (era el bateria dels Soft Machine) és tenir els peus en bon estat. A partir d'aquí comença una carrera en solitari.

El tema forma part del disc Rock Bottom que és terrible i profund.

apa

(he reeditat l'entrada perquè l'havia escrita a les poc del matí acabat de llevar)

endreçada la pols

2010-01-30T04:41:00.003-04:00

1

passa la gent i els dies
tot molt ràpid veus la calma
com fa fugir el cantell
de la vorera és a dir
com caminar i pensar
al costat del precipici no
si val jugar-se-la potser
la primera percepció
del buit

nego el món i demano
la pols quan ets petit
penses que de gran
sabràs moltes més coses
i no
i en adonar-te'n

et duen amb pa sec
i molta por al caire de la
vorera i et diuen és una cera però
de petit sabies ja veure que
l'asfalt si tanques els ulls és
infinit i (déu) ni
tan sols fa mal
si saltes.

2

Desenterraré l'Estellés de la tomba
al mig dia quan fa sol
i tot es torna anguniosament verd
li faré dir
-teníem una comprensió petita del
món.

insuficient
no viure ja ni de nostàlgia
sinó de repetir el gest
la clau dir mossega'm
el coll, que faci mal,
vull veure sang.

3

amb el crani de l'Estellés
com un titella articulat movent
la mandíbula amunt claca
claca claca claca avall - Et
dono gràcies, Amor, pel regal:
em dons el buit i en trobo la porta
i el món des del buit
és no-res si vens mai
t'ensenyaré com he caminat
pel cantell
-ganes només d'això-
i no per tu
sentir només
el pes del cos dins jo mateix
poder agafar-me la mà
i tallar-me-la,
si cal.